Noticias

Santi García-Gascón, un especialista de tornar d’Amèrica a vela

club

No ens equivocarem gaire si afirmem que Santi García-Gascón és dels socis del Club Nàutic Vilanova ha navegat més milles en competició. S'ha convertit també en un especialista de tornar d'Amèrica a vela. Soci des del 1970, va començar l'afició a la nàutica de casualitat, "un metge ens va dir que als nens els hi convenia més iode. El 1968 vam anar primer a Cubelles i al cap de dos anys vam venir a Vilanova, davant del Nàutic. Mentre la família anava a la platja jo anava al club. Tenia la intenció de comprar-me una llanxa per rebentar-la, però un amic em va dir que em comprés un veler. Em vaig comprar una barca amb un pal, una vela i motor, tenia de tot, però al final no era res" comenta García Gascón. Al cap de tres mesos es va comprar un vaixell de vela de set metres i va començar a competir en regates socials, "llavors érem set o vuit vaixells, no em perdia ni una regata del club", afirma.

Llavors va començar a competir a fora del club amb el Joan Recasens, "a les regates del club érem rivals, però a fora del club uníem esforços per participar en Campionats d'Espanya i del Mediterrani". Amb l'Enric Curt també han fet moltes coses plegats, "la primera travessa a Mallorca la vaig fer amb ell, junt amb el Xavier Solé i el Jordi Rabella. Un cop allà vam fer la travessa internacional del Mediterrani. Cap dels quatre l'havíem fet, i vam guanyar", explica.

Des d'un principi la seva activitat nàutica ha estat molt lligada amb el Joan Recasens i amb l'Enric Curt. A través d'aquest últim, el 1977 va sortir l'oportunitat de fer una regata en solitari, la Marenostrum, que sortia d'Arenys, feia la volta a les Balears i arribava a Barcelona. Amb els contactes d'Enric Curt va poder competir amb una embarcació de Fibrester Half Ton de nou metres. "Hi vam participar els dos, cadascú amb un vaixell, jo vaig guanyar, i ell tercer, de 30 competidors en temps real. Era tan inexpert que el vaixell cap Arenys va venir algú amb mi per no anar sol", exclama Santi García-Gascón.

"Sempre he competit. La família no va seguit mai, he navegat poc en creuer", comenta aquest navegant del Club. Va participar en les 1.000 milles, fent el tomb a la Sardenya, fent parella amb el Josep Lluís Ferrer, prova que també va guanyar. I a partir d'aquí van seguir navegant junts, "vam guanyar quatre Campionats de Catalunya de dobles. Vam anar a Tunísia de 1.000 milles, a l'anada la vam guanyar i a la tornada vam trencar el pal, ens vam quedar sense llums amb un trànsit de vaixells important. El vaixell va quedar ben trinxat".

Santi García-Gascón va fer de tripulant a la quarta etapa final de la volta al món, concretament del Mar del Plata a Portsmouth, Anglaterra. "Només en vaig fer una perquè gairebé tota la resta eren professionals, jo estava casat i havia d'anar a treballar. Hi havia nou tripulants fixes i un que anava rotant, jo vaig optar a aquesta plaça. Van ser quaranta dies de navegació, 8.000 milles en total".

Ha fet set travesses de l'Atlàntic. "L'Enric curt feia la regata i jo li tornava el vaixell fora de competició al cap d'un parell de mesos", així es va convertir en tot un especialista de tornar d'Amèrica a vela. "Un cop d'Antigua cap a Azores, vam tenir temporal de set dies amb onades de 12 metres. Recordo d'estar a dalt de l'onada i veure un forat que quedava, i al cap d'un moment a la inversa. Són moments de molta por, esperant que tot aguanti, no dorms i vas molt cansat". Afirma que creuar l'Atlàntic de tornada sempre és més complicat, "si les competicions es fessin al revés, no hi aniria ningú, almenys de navegants espanyols. A França hi ha una afició brutal i fan el que més convingui. En teoria quan tornes tens els vents contra Elisis, però jo no els he tingut mai. Les tornades les he fet sempre de cenyida", diu resignat.

Santi García-Gascón, diu pràcticament haver-se jubilat. Actualment no té cap vaixell, però n'ha tingut set, "ara navego de tripulant en regates socials". Com es pot veure té molta experiència en navegar sol o en dobles, "abans amb embarcacions d'aquesta eslora fèiem moltes regates. Ara amb vaixells més grans és impensable per por de trencar-los o per la complicació d'organitzar una tripulació".

A la pregunta de què és el que més li agrada de navegar, diu que "quan fa 24 o 48 hores que navegues el vaixell és com una part d'un mateix, és com una extensió orgànica del mateix cos. El coneixes tot, els sorolls i les reaccions que té". D'altra banda, García Gascón pensa que "la convivència en tripulació és dura. Has d'aguantar molt, no tothom pensa el mateix, o gent que s'escapoleix de les seves tasques".

En l'àmbit esportiu, veu el Club Nàutic Vilanova "molt bé. Ara hi ha molta participació, diria que és de les èpoques que hi ha més vaixells a l'aigua. Jo faria la Columbretes de debò, la vaig guanyar en solitari una vegada". En el vessant social creu que falta un espai de cafeteria o restaurant exclusiu del Club Nàutic Vilanova, "es troba a faltar un lloc on hi hagi ambient després d'acabar una regata, o els dies de cada dia, per comentar la jugada, sinó el Club es morirà", conclou.