Vilanova i la Geltrú te en el mar, una part molt important de les seves senyes d’identitat. En aquest sentit, resulta complicat definir el caràcter del seus habitants, les peculiaritats dels seus costums, de les seves festes, dels seus somnis, sense tenir en comte la seva vocació mediterrània. Això és així per diferents motius, dels que no se’n poden separar la seva pròpia activitat econòmica i comercial a través de la història.

El Club Nàutic Vilanova, neix doncs d’un llarg idil·li amb la platja que es remunta als anys 20. Les primeres embarcacions que varen colonitzar el litoral vilanoví foren les piragües a rem i els patins a vela, construïdes totes elles per un petit grup d’afeccionats amb més entusiasme que mitjans materials i econòmics. Varen ésser ells, encapçalats per En Josep Solà Morell, que iniciarenal 1940, després de la guerra civil, el que havia estat un llarg desig: disposar d’un local adient per emmagatzemar i reparar les embarcacions, així com tenir unes instal·lacions per fomentar el lleure i compartir l’afecció. D’aquesta manera, al 1942 es va aprofitar el local situat en uns baixos humits de la platja per fundar a l’aixopluc de l’Obra Sindical el que acabaria sent “La Sección Náutica de Educación y Descanso”. Sense cap ajuda oficial i només les aportacions econòmiques dels seus membres (2 pessetes mensuals), la secció nàutica sobrevisqué a base de voluntarisme els quinze anys que varen transcorre fins la finalització de les obres del port iniciades al 1949.

La primera instal·lació de l’actual club nàutic va ser una caseta de fusta donada per l’empresa consignataria de bucs Argimbau i situada a la dàrsena exterior de Llevant del port. En aquell entranyable refugi, que sobrevisqué a totes les “mestralades” fins el trasllat definitiu de les instal·lacions, va tenir lloc la inauguració oficial del Club Nàutic de Vilanova al 1957, com així ho testimonien les fotografies cedides per en Jordi Mas i actualment exposades al Saló Social de club. Els fundadors del CNV van ser 50 persones quasi totes vinculades a l’anterior secció nàutica, i entre elles el seu primer president en Josep Sola i Morell i el seu successor en el càrrec, José María Hernández: “ El Capi”. En aquella època el club tenia setze embarcacions de 4,5m d’eslora de la classe Snipe construïdes amb lleixes de fusta de pi i veles de lona.

Els primers anys de la nostra entitat (una turó de pedres li deien els associats) i la manca de mitjans, queden reflectits en un article publicat en el diari Tele-Express del 14 d’abril de 1973: “simplemente una vieja caseta de madera, un pequeño rincón en el muelle comercial, doce botes y un grimpolón, bastaron para comenzar, para convertir después, hoy, el Club Náutico Vilanova en uno de los más importantes de España.”